BLAU EGIPCI

Blau egipci. Conegut com el primer pigment sintetitzat de la història, aquest color blau es remunta al tercer mil·lenni aC. 

Descrit a l’antic Egipte com a “lapislàtzuli artificial” va ser creat per substituir el pigment d’aquest mineral molt costós i difícil d’obtenir a l’època. 

El blau egipci es sintetitzava fonent coure, sorra del Nil i roques calcàries a una temperatura entre 800 i 900 graus, molent posteriorment els seus cristalls fins a aconseguir la textura del pigment desitjada, el qual es barrejava amb rovell d’ou per poder ser utilitzat com a pintura.

El blau egipci s’ha trobat en papirs, sarcòfags, escultures, murals i temples ii ha estat objecte de nombrosos estudis al llarg del temps.

En el llibre VII, dels deu llibres d’arquitectura que va escriure Marc Vitruvi al segle I aC, es menciona l’ús d’aquest color pels romans amb el nom de ceruli (tot i que aquest color com se’l coneix actualment està fet a base de cobalt), blau d’Alexandria, vestorià o blau de Pozzuoli.


És a partir del segle IV dC quan es perd la fórmula de la seva fabricació i aquest color es deixa d’usar. 


Hi ha testimonis com els que aporta el geòleg Màrius Vendrell i el seu equip d’investigadors, els quals van descobrir restes de blau egipci al retaule de l’església de Sant Pere de Terrassa a La Seu D'Ègara. Els resultats de l’anàlisi feta al Laboratori SRS de Daresbury, al Regne Unit, així ho van demostrar. La hipòtesi més probable és que els constructors de l’església trobessin una “bola” d’aquest blau de l’època romana i l’apliquéssin en el retaule, segons Vendrell. 

També en el seu treball, “El retaule mural de Sant Pere i la memòria de l’èxode”, Carles Sanchez Marquez, Doctor d’Història de l’Art i Director de la Candidatura de la Seu d’Ègara a Patrimoni Mundial de la UNESCO, fa igualment esment de la presència del blau egipci en el mural de l’església de Sant Pere, fet excepcional diu, ja que aquest material s’havia emprat en pintures molt més antigues, d’època romana i egípcia.


Malgrat que la gamma de blaus és àmplia en els diferents fabricants d’aquarel·les d’arreu del món, no és un color que figuri en cap dels seus catàlegs. Hi ha aproximacions d’aquest color amb altres blaus en les seves produccions, probablement amb pigments menys costosos de fabricar i per tant, més assequibles al públic. 




Fer colors d’aquarel·la artesanalment era una petita assignatura pendent que arrossegava des de feia temps. He volgut iniciar-me en aquesta nova experiència amb aquest blau ple d’història.

El procés no és complicat, consisteix a barrejar el pigment desitjat (i aconseguit!) amb un aglutinant a base de goma aràbiga i mel. El resultat és una pasta cremosa que resta a punt per diluir-se amb aigua i poder pintar sobre el paper. Un color magnífic, supergranulat, que permet crear textures en el paper. Un gaudi absolut. 



I si amb el procediment pots omplir alguns petits cubs per utilitzar-los posteriorment i a això hi afegim, per fer-ho més “professional”, un petit embolcall de paper, podem estar ben satisfets. 


ÀNGEL CABEZA VALERO. FOTOGRAFIES.

El pare era un gran aficionat a la fotografia. A principis dels anys 50 va muntar, al final del pati de casa, un petit laboratori on revelava els rodets de les fotografies en blanc i negre que feia amb la seva càmera de format 24x36. Posteriorment, feia còpies positivant-les sobre paper a les que, tot seguit, donava brillantor amb una esmaltadora. 

Recordo moltes estones al seu costat observant com les imatges es formaven en el paper sota la llum vermella que penjava del sostre.

El mateix laboratori que jo, fins passats els meus vint anys, feia servir per revelar les meves fotografies, jugava amb la duresa dels papers, feia contratipus, solaritzacions i altres experiments.

El pare, tot i fer molta fotografia familiar, tenia un vessant amagat de reporter. 

De tant en tant, aprofitant esdeveniments excepcionals, carregava la càmera i sortia a retratar fent uns magnífics reportatges. No ha deixat mai de sorprendre’m la seva capacitat de fer fotografia, sent absolutament autodidacte en aquest camp. 

Un parell de mostres, la riuada de 1962 a Terrassa i la gran nevada del desembre del mateix any en són un testimoni. 


La humitat de casa dels pares, sobretot en el petit laboratori, va malmetre alguna part dels negatius i realment, aquests, haurien necessitat un procés de recuperació que no he fet. Les meves disculpes.



TERRASSA. RIUADA. SETEMBRE 1962























TERRASSA, NEVADA. 25 DESEMBRE DE 1962




















ALBADES I CAPVESPRES A LA PIXEROTA. MONT-ROIG DEL CAMP

ALBADES I CAPVESPRES A LA PIXEROTA. MONT-ROIG DEL CAMP


Com dic en el peu de l'aquarel·la que obre la pàgina de DIBUIX, AQUAREL·LA i PASTEL en Joan Miró passava llargues temporades a la casa d'estiueig que tenien els seus pares a Mont-roig del Camp, avui coneguda com a Mas Miró. Des d'aquí baixava a la platja de la Pixerota (topònim local que ve de peix) a gaudir del mar i dels colors del cel en aquest indret. Encara avui segueix sent un lloc gairebé agrest no massa castigat per l'especulació turística.

Les albades i els capvespres són espectaculars, moltes vegades semblen irreals per l'explosió de colors. La realitat és indescriptible. Les fotografies no arriben a fer el testimoni just que la natura ens ofereix.